L'Inspector Gadget...

M'encantava eixa sèrie. Crec que la feien en La2 i després de que arrivara jo de l'escola, em posava davant de la TV i ja no hi havia res més al món. Sempre passava el mateix, que si el cap sempre explotava pels aires amb la notificació "explosiva, que si Sofia li salvava sempre ja que l'incompetècia del Inspector Gadget eren freqüents, i un llarg etc's de situacions realment divertides. El més enigmant de la sèrie era el dolent. Eixe home que només feia que tocar el seu gat i poc més en la sèrie (bé, eixir sempre amb el seu cotxe propulsat al final del capítol). Així era la sèrie.
Realment el que més molava eren els 'gadgets', terme que ara s'utilitza sobretot per als 'trastos' que els frikis desitjen, jo conec gent (no diré noms) que faria coses horribles per tal de comprar-se un gadget. Ara el gadeget més desitjat és una PSP, i no m'estranya ja que ho té tot. Es pot jugar, es pot sentir música, es pot connectar a Internet,... Què faria jo per una PSP? Millor no m'ho pregunteu.

Tot el fred del món...

Fa temps vaig vore un documental que tractava sobre el lloc més fred del món, com no, estava a Rússia. Al vore el documental, es veia com el comentarista ho passava molt mal, menjava coses realment "estranyes". Viure al lloc més fred del món no és gens fàcil, no hi ha televisió, ni internet, ni gaires "actes socials"(ja sabeu concerts, exposicions,...). La veritat el que més em crida l'atenció del documental, va ser el càmera. Normalment als documetals no es reconeix el treball incansable, només el seu nom als crèdits i poca cosa més. Si el comentarista del documental ja ho està passant mal, imagineu el càmera, carregat amb un "trasto" de a saber quans kilograns. Així que aquest 'post' va dedicat a ells, sense ells no podriem vore documentals realment interessants.

A cuinar...

M'encanta menjar, m'encanta vore com cuina la gent (i cuinar, encara que no tinga molta pràctica). Realment pense que els programes de cuina que fan a la TV són del millor que hi ha hui en dia per la caixa tonta, el que passa és que ara hi ha gran sobreexplotació d'aquestos programes. Fem un repàs:

• Està el de TVE, amb José Andrés ("Vamos a cocinar, vamonos..."). El seu gran punt és la música del començament. I el que més m'agrada és que fa coses noves i que a lo millor no es veuen en altres programes de cuina.
• Està el de Karlos Arguiñano (Telecinco) que, ara per ara, és un dels humoristes més infravalorats. Arguiñano m'agrada perque és més cassolà, pareix molt proper a tu, a més ha unit dos de les meves grans passions: la cuina i l'humor (aquesta última sense massa acert, però ahí està).
• També en Telecinco, per la vesprada, ix un tio. Només l'he vist una volta i la veritat és que com cuiner té un passe, però intenta massa ser com Karlos Arguiñano, i ahí radica el seu gran error.
• A Cuatro, fan dos programes de cuina, el que més m'agrada és el de "Todos contra el chef", que enfronta un cuiner "professional" amb un/a cuiner/a "amateur". Està molt bé com el cuiner professional s'ho curra de manera espectacular, quasi sempre guanya (ha perdut només dos voltes), crec que és l'únic programa que vec de seguit. L'altre que fan es diu "Duelo de chefs" i l'han estrenat el passat dilluns, encara no l'he pogut vore però sona força interessant. Al principi del programa els donen una recepta que ningú dels dos coneix i tenen, crec, 1 minut per agafar els ingredients i 25 minuts per fer el plat. Hi haurà que vore'l.

Els programes de cuina són una font increíble de cultura, a més, també cal mencionar, "Cuina x solters" amb l'Ismael Prados (que no sé si encara el fan...), que realment està molt bñe, ja que apart de cuinar t'ensenyanves a com s'escrivien moltes coses de la cuina en català, altament recomanable.

Al 2010...

Només fa un mes que hem entrat al 2006 i han aparegut diverses notícies sobre el que passarà al 2010.
Una de les més inquietants i espectaculars és el fi del capitalisme. Segons un estudi de dos catedràtics de la Facultat d'Economia de l'Institut Químic de Sarrià, al 2010 el capitalisme no donarà més de si i s'acabara.
L'altra, és que, en eixe mateix any també s'equipararà el nombre de matrimonis amb el nombre de divorcis. És una estadística realment curiosa, és cert que cada cop la societat occidental (i també l'oriental) tendim a una societat en que prima més l'individu que cap altra cosa.
El que comparteixen les dos notícies és que segurament no passarà ni una cosa ni l'altra. La primera perquè ja s'apanyaran per a que no passe, i la segona és que segurament amb la vinguda de nous inmigrants no passe. El que esperem que passe és que siga el meu últim any a la carrera (cosa impossible, però si han pogut predir l'anterior, perquè no?).

Tots els periòdics mentixen...

Així és, tampoc fa falta ser un iluminat per arrivar a aquesta conclusió pèro molta gent encara es creu el que apareix als periòdics. Normalment tots els dies llig, almenys, el 20minutos (ja quasi imprescindible en la meva vida cotidiana) i el 'Levante-EMV'. La veritat, és que hi han pocs diaris que m'agrade la seva maquetació (o disseny). El Levante és el més m'apanya, però li falta una cosa important per a mi: una plana (o dos) dedicada a la televisió, cosa que supleix perfectament el 20 minutos.
Parlant d'aquest últim, cal dir, que al acabar els exàmens (9 de febrer) espere escriure una carta a aquest periòdic per vore si poden publicar alguna notícia en valencià o algun columnista, com ja fan a l'edició de Barcelona. Espere que em fagen cas i fem arrivar a la gent que premsa en valencià es possible fer-la.

Torna el Takeshi's Castle...

És a dir, 'Humor amarillo'. A partir del dissabte 28 de gener ho podrem vore a Cuatro a les 14:20h. Faran els 100 capítols del que consta la "sèrie". Per a mi 'Humor amarillo' va ser un dels millors programes que han fet... Ho té tot: humor, xinos (que són japonesos), comentaris espectaculars (esperem que no canvien els comentaris) ... Què més se li pot demanar a un programa? A mi m'encantava la prova de les portes, era molt graciós vore com més d'un xino (japonés) es pegava d'hosties per passar les portes. Pels que no puguena aguantar fins al dissabte 28, al Google Video hi podeu trobar un capítol sencer buscant 'Humor amarillo'. Altament recomanable (tot i això, no tindre la prova de les portes).

El tren...

Per anar a la universitat tots els dies agafe el tren... Realment és fa molt pesat sempre la mateixa rutina, tot i això, si agafe el tren prompte sempre està un amic per passar un temps agradable. Realment, no parlem de res en concret, comentem el que ens passa pel cap. Crec que és un dels millor moments del dia, el estar parlant de res concret però que no t'avorreixes, és una relació especial. Això, sí, una volta en la universitat el dia "meravellós" que havia començat se'n va com ha tornat amb el tren.

La Valenciclopèdia...

Mirant per internet, he trobat aquesta "enciclopèdia". És molt entretinguda, he estat almenys mitja horeta riguent-me perque té grans artcicles com el de "Sant Joan Fuster" (altament recomanable), a més la seva forma d'enfocar algunes coses és realment necessària en aquest món de bojos.
Cada volta que navegue, sempre faig les mateixes coses. Primer, mirar el meu compte a Bloglines per estar al dia als blocs que estic subscrit, després els comptes de correu (GMail, Hotmail, el de la UPV) i per últim veure els fòrums on més participe. Rarament faig alguna cosa més que no siga açò. Abans de que usara el Bloglines al Firefox, tenia plena tota la carpeta d'adreces d'interés i ho feia poc còmode. Gràcies al Bloglines visc molt millor. (Açò no és publicitat)

Anuncis...

Ho reconec, m'encanten els anuncis. Seria capaç de vore només que anuncis, al cap i a la fi, seria com vore la TV, perque hi haurien programes roïns (anuncis de detergents, de colònie) i programes bons (anuncis com els que fa BMW o Audi). Aquestos últims "programes" arriben a punts que superen més d'un cop els autèntics programes.
Parlant d'anuncis ahir Steve Jobs va presentar un nou mac: el MacBook Pro. És dels primers macs (junt amb l'iMac) que porten els nous procesadors intel. A mi m'encanten!!! La veritat és que moltes coses de les que fa Apple són impressionants, l'estil dels seus productes són inconfundibles, ja saps que si veus una coseta blanca, de seguida ho podras associar amb l'empresa de la poma. Crec, que ha sigut de les poques empreses, que s'ha fet una imatge inconfundible arreu del món.

La vida és dura i tu feliç...

Així es titula el meu únic relat, el vaig escriure perque era obligat. Teniem que fer una autobiografia i com em va quedar prou acceptable, em vaig presentar al concurs de narrativa en valencià del meu institut. El vaig guanyar: 30 euros i un parell de llibres. Sempre m'ha agradat esciure però mai ho he conseguit. Ara, de nou, estic enfeinat per vore si escric un relat com toca i guanye un premi de veritat. De moment, el títol: "Ningú sabia que ja estava mort", encara que és provisional és el que més m'agrada.

Edit: Acabe de canviar el títol, es dirà, L'amor vist desde l'espai

Hola món...

Tenia ganes de tindre ja un bloc. Ara quasi tota persona que vullga ser valorat té que tindre un bloc, si no, no és ni persona. Açò espere que tinga una continuitat i que siga un calaix de sastre on posar coses que em passen, coses curioses, ...